Furs de Valencia

Furs (Fuentes) de Valencia en España en España

Aquí se ofrecen, respecto al derecho español, referencias cruzadas, comentarios y análisis sobre Furs de Valencia. [aioseo_breadcrumbs] Aquí se ofrecen, respecto al derecho español, referencias cruzadas, comentarios y análisis sobre Furs de Valencia. [aioseo_breadcrumbs] Aquí se ofrecen, respecto al derecho español, referencias cruzadas, comentarios y análisis sobre Furs de Valencia. [aioseo_breadcrumbs] Aquí se ofrecen, respecto al derecho español, referencias cruzadas, comentarios y análisis sobre Furs de Valencia. [aioseo_breadcrumbs] Aquí se ofrecen, respecto al derecho español, referencias cruzadas, comentarios y análisis sobre Furs de Valencia. [aioseo_breadcrumbs][rtbs name=»derecho-home»]

Furs de Valencia

El derecho general del antiguo Reino de Valencia se sustenta en dos fuertes pilares: los fueros y los privilegios. Estos últimos han sido generalmente ignorados y poco comentados. Cronológicamente, estos se inician unos meses más tarde que los fueros. Ambos fueron recopilados, difundidos y utilizados.

Como señala ADLÈRT NOGUERÒL, M.: Notes sobre Els Furs de València, Valencia, 1980, págs. 10 y sigs., «es esta, com es veu, una disposició típica del Dret Politic; pareix un primér articul d´una constitució moderna. Constituíx, per tant, l´acta fundacionàl del Regne de Valéncia, territori ben diferent del que actualmente coneixem com a tal, o siga, les tres provincias d´Alacant, Valéncia i Castelló, en les quals figuren poblacions que figuraven excloses del Regne de Valéncia, segóns este Fur que, per altra banda, no es prou explicit per a podér precisar be els limits exactes. Pero si que ho es lo suficinet per a no dir que Catellfabíp i Ademúç, quedaren separats del Regne de Valéncia, que ho hauria dit d´havér una solució de continuïtat entre ells i el Regne de Valénci del que si que diu ben clar que es l´ara conegut per Racó d´Ademúç».

Si está interesado, obtenga más detalles acerca de Furs de Valencia, véase el contenido de Furs de Valencia (Constituciones de los Reinos) en la Enciclopedia del Derecho y, también, el concepto de Furs de Valencia en el Diccionario legal que acompaña la Enciclopedia jurídica.

Textos Seleccionados

Fuentes primarias de algunos textos originales del Fuero o relacionados con él:

Prólogo de los Furs

Comencen les costumes e.ls establiments del regne e de la ciutat de València, del senyor En Jacme, per la gràcia de Déu rey d’Aragó e de Malorques e de Valèntia, comte de Barchinona e d’Urgell, e senyor de Montpeler, axí como davay són hordenades d’aquel qui la ciutat e tot lo regne ab gran victòria guanyà.

Com manaments sien de dret honestament viure e altre no agreuyar, e son dret a cascú donar, e.ls prínceps de les terres, per la misericòrdia de Déu, agen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tam bé al pobre com al rich, e que purgassen de mals hòmens, ab gran diligèntia, les províncies a ells comanades, no departén d’on fossen aquels mals hòmens, ab gran diligèntia, les províncies a ells comanades, no departén d’on fossen aquels mals hòmens, emperaçò nós, En Jacme, per la gràcia de Déu rey d’Aragó e de Malorques e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Montpeler, cobeejans dur a acabament les davant dites coses, havén Déus denant nostres ulls, costumes, en aquesta reyal ciutat de València, e en tot lo regne, e en totes les viles, castells, alqueries, torres, e en tots altres lochs en aquest regne edificats ho a edificar, sotsmeses novellament per la volentat de Déu al nostre governament, fem e ordenam, ab volentat e ab conselléu al nostre governament, fem e ordenam, ab volentat e ab consell d’En Pere, per la gràcia de Déu archebisbe de Tarragona, e dels bisbes d’Aragó e de Catalunya, ço és, a saber: d’En Berenguer, bisbe de Barcelona, e d’En Vidal, bisbe d’Oscha, e d’En Bernat, bisbe de Saragoça, e d’En Ponç, bisbe de Tortosa, e d’En Garcia, bisbe de Taraçona, e d’En Bernat, bisbe de Vich; e ab conseyl del nobles barons: d’En Ramon Folch, vescomte de Cardona, d’En Pere de Muncada e de Guillem de Muncada e d’En Ramon Berenguer e d’En Ramon de Peralta e d’En Pere Ferràndeç d’Albarraý e d’En Pere Cornell e d’En Garcia Romeu e d’En Examén d’Orrea e d’En Artal de Luna e d’En Examén Pèriç; e dels prohòmens de les ciutats, ço és, a saber: d’En Ramon Pere, de Leyda, e d’En Ramon Ramon e d’En Pere Sanç e d’En Guillem de Belloch e d’En Bernat Gisbert e d’En Thomàs Garidell e d’En Guillem Moragues e d’En Pere de Balaguer e d’En Marimon de Plegamans e d’En Romeu Durfort e d’En Guillem de la Cera e d’En Bernat Çaplana e d’En Pere Martel e d’En Guillem Bou e d’En Esteve de la Geferia e d’En Uch Martí e d’En Ramon Munyós e d’En Ferran Pèriç e d’En Andreu de Linyan e de molts altres.

Mas emperò, si costumes no eren posades en scrit, porie éser entre aquels qui pledejen gran confusió e porien exir gran matèria de contendre, per ço com memòria de hom molt és lenegable e la feblea de l’hom és molt aparellada ha hublidança. E per açò auestes costumes fem metre en escrit a perdurable momòria, car aver memòria de totes coses e que en neguna cosa hom n.os desviàs, majorment pertany a Déu que a hòmens.
Vedam donchs que nengunes altres costumes en la ciutat ho en alcun loch del terme altre del regne de València en alcuna cosa no agen loch; mas per aquestes costumes la cort e’ls jutges degen los pleyts jutyar e determenar, car assats covinentnent poran departir per aquestes costumes la cosa egual d’aquela que no serà egual e la cosa leeriva d’aquela que no serà leeriva.

E aquestes coses enaxí sobredites volem que là on aquestes costumes no poran abastar, aquels que jutyaran pusquen leerivament recòrrer a natural sen e a egualtat.

Fuente: Furs de València., ed. de Germà Colom y Arcadi Garcia, Barcelona, 1970, tomo I, pág. 99.

Privilegio de Pedro I. Que nadie alegue decretos, decretales o leyes

Además establecemos y ordenamos perpetuamente que ningún abogado o procurador ni nadie por estos, en la ciudad o reino, pueda alegar en ningún caso decretos, decretales o leyes algunas bajo pena de diez marcos de plata, de los cuales nosotros nos quedaremos con la mitad y la ciudad de Valencia con la otra mitad. Sólo pueden alegar los fueros de Valencia en todos los casos civiles y criminales. Queremos, además, que si los fueros de Valencia no bastan que sea a consejo y conocimiento de los prohombres de la ciudad y reino de Valencia. Y si no pueden pagar las penas antes dichas sean privados de su oficio, así que en ningún caso puedan ejercer en aquel lugar. Que por el justicia y jurados se guarde y si por alguno fuera alegado, que el justicia no lo admita y si lo contrario hiciera tenga que pagar la misma pena.

Además estatuimos y ordenamos que por los prohombres y jurados de la ciudad de Valencia seis prohombres sean elegidos, uno por cada parroquia; que anualmente en la fiesta de Pentecostés juren ante el justicia que observarán y cumplirán fielmente con nosotros y con la ciudad de Valencia bien y lealmente.

Fuente: Lluís Alanyà, Aureum opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, Valencia, 1515, ed. facsímil de Amparo Cabanes, Valencia, 1972, pág. 119.

Memorial de la ciudad de Valencia de 1719 solicitando la devolución de los fueros

Señor,

La Ciudad de Valencia, que logra inapreciable y tan deseada dicha de verse con tanta inmediación bajo los Reales pies de V.M., dice que, en el día 29 de junio del año pasado de 1707, mandó V.M. con Real decreto que, abolidas y revocadas todas las Leyes Municipales establecidas por más de cuatro siglos en este Reino, se gobernasen por las Reales de Castilla; obedecieron Ciudad y Reino con la más profunda y ciega resignación esta Real orden; pero, siendo muchos los pleitos que a tiempo de publicarse aquél esperaban declaración, e innumerables los contratos y últimas voluntades celebradas y ordenadas en todo el tiempo pasado en conformidad de las abolidas Leyes, sobre que después de el establecimiento de las Reales de Castilla, se han empezado a suscitar pleitos, y prudentemente se discurre que en lo venidero han de moverse, deduciendo ser conformes a dichas Leyes sus declaraciones, es preciso se experimente la confusión en el Reino que causa la variedad de leyes contrarias entre sí y que Abogados y Ministros se encargan con el embarazo de aplicar sus estudios a las que hoy florecen, sin perder de vista las abolidas, para la defensa y judicatura de los pleitos a que en lo venidero dieren motivos las pasadas disposiciones de contrayentes o testadores, y pudiendo evitarse esto con la práctica de lo que la Real dignación de V.M. tiene mandado guardar en los Reinos de Cataluña y Aragón, es a saber, que en todo lo civil de particular a particular vasallo se mantengan, guarden y observen las Leyes Municipales de este Reino y en lo criminal las Reales de Castilla.

Suplica, por tanto, la Ciudad sea igualmente la Real designación de V.M. consolarla, mandando que en ella y su Reino se observen y mantengan dichas Leyes Municipales en todo lo civil, como en los reinos de Cataluña y Aragón, lo que esperan de la Real e innata clemencia de V.M. todos estos vasallos, prontos a sacrificar hasta la más última gota de sangre de sus venas en servicio de V.M.

Fuente: M. Peset Reig, “Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia”, A.H.D.E., 42(1972), pp. 657-715, pág. 714.

Nueva petición de la ciudad de Valencia, realizada en 1721, para que se restituyan los Fueros

Señor,

La Ciudad de Valencia, a los Reales pies de V.M. con el más profundo rendimiento, dice que, habiendo logrado en el 1719 la más imponderable dicha de que V.M. la ilustrase con su presencia, logró igualmente todo el Reino valenciano le honrase V.M. mandando, a súplica de la misma Ciudad, que en ella y todo el Reino se estableciesen y observasen todas las Leyes municipales civiles con que se había gobernado hasta el 1707, no contrarias a la soberanía y regalías de V.M., y con este motivo se repitió la Ciudad a los Reales pies y besó la Real mano de V.M.; y respecto de que hasta hoy no ha tenido ejecución esta merced y se hallen privados Ciudad y Reino del consuelo que entonces solicitaron y debieron a la Real clemencia de V.M.: por tanto, suplica la Ciudad se digne V.M. mandar se ponga en ejecución dicha merced de que en todo el Reino de Valencia se observen las Leyes municipales civiles concedidas por los Reales progenitores de V.M. y que para esto se expida el decreto más conforme al Real servicio de V.M., único blanco a que desea la Ciudad atender.

Fuente: M. Peset Reig, “Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia”, A.H.D.E., 42(1972), 657-715, p. 715.

La estructura de los Furs

Los Furs contenían una regulación amplia sobre distintas instituciones:

«I. Començamente de saviea. Comencen les costumes.

I. Del terme del regne e de la ciutat de València.

II. De les pastures e del vedat.

III. De la cort (e del bal.le).

IIII. Del quart e de les penes de la cort.

V. De segurtat e de donar fermança.

VI De clam que no sia mudat.

VII. Quals persones e quals coses pusque hom pendre sens manamente de la cort.

VIII. Que juheu ne eretge ne sarrahí no haje servu cristià.

IX. D´aquels qui fugen a les esgleyes.

X. Dels establiments e dels manaments del príncep.

XI. De ignorancia de dret e de feyt.

XII. De precs feyts al príncep.

XIII Que pendent e durant lo pleyt alcú no´s pusque apellar.

XIIII Si contra dret alcuna cosa serà impetrada.

XV. Dels vults e de les images.

II.I. De demostrar escriptures públiques o comunes.

II. D´aquells qui seran appellats en dret.

III. De covinençes e de conspirations, ço és, de mals enprenimens. IIII. De transactions e de compositions.

V. De errada de compte.
VI. Dels advocats.

VII. De quals coses infamia sia donada o posada a alcú.

VIII. De procuradors.

IX. Que alcú no pusque les sues actions o demandes donar ne comanar a pus poderós de si.

X. Dels negocis o dels afers que per alcú sien mentas o feits.

XI. D´aquelles coses que seran feytes per força o per paor.

XII. Del mal enguan.

XIII. De restitutió dels menors.

XIIII Si tudor o curador serà els feyts dels menors.

XV. De arbitres reebuts e de dar seguretat.

XVI. De nauxers, de taverners e d´ostalers.

XVII. De sagramente de calúmpnia.

III.I. De juhiis (e orde de aquells).

II.Que negú per força no sie tengut de acusar ne de demanar altre.

III. De contestatione litis, ço és, de començar lo pleyt.

IIII.De dilations, ço és, de alongamens e de fèries, ço és, de dies en què hom no deu pledeyar.

V. De jurisdictió, ço és, de cort covinent (e de contenció de jurisdicció).

VI. En qual loch deja ésser feita demanda de crims o de possessions o de lexes feites en darrera volentat.

VII. On deu ésser demanat aquel qui promès donar o pagar alcuna cosa en cert loc.

VIII. En qual loch deje ésser feita demanda de coses.

IV. En qual loch heretat deje ésser demandada.

X. En qual loch deu ésser demanat compte d´alcuna administratió.

XI. De donations que sien feites contra office de pietat.

XII. De demanda de heretat.

XIII. En qual manera deu e pot hom recobrar la sua cosa que altre té.

XIIII. De usufruyt, ço és, d´aquel qui ha drete e 1 fruyt a reebre dáquela cosa e no ha dret en la proprietat.

XV. De clavegueres e d´estremeres o d´albellons.

XVI. De servitud d´aygua e d´altres coses.

XVII. De dan donat.

XVIII. De divisió o de partició dels hereus.

XIX De les coses comunes a partir.

XX. D áquels qui seran companyons d´un metex pleyt.

XXI. A demostrar aquela cosa moble en juhii que serà demanada.

XXII. De jochs e de jugadors (e blasfemadors).

III.I. Si certa cosa serà demanada.

II.Per qual rahó deu hom demanar ço que no serà degut e serà pagat e ço que per leya rahó e desonesta serà promès.

III.De conditió furtiva, ço és, de cosa que serà emblada. IIII. De demandes e de obligations.

V. Que la muller per lo marit ni.l marit per la muller ne la mare per lo fil no sie demanada.

VI. Ne.l fill per lo pare ne.l pare per lo fill emancipat ne.l libert per lo patró sia demanat.

VII. D´aquells qui s´establexen pagadors d´alcun aver o d´altra cosa per altre.

VIII. De proves.

IX. De testimonis.

X. Més val ço que en veritat és feyt que ço que fentament és escrit.

XI. Per qual rahó deu hom demanar peyora que haje mesa a altre.

XII. D´aver qui serà promes de prestar e no serà prestat.

XIII. De conpensatió.

XIIII. De usures.

XV. De depòsit, ço és, de comanda e de les coses de les quals no deu ésser feyta comanda.

XVI. De manament que alcú fa a altre per sos pleits a menar o per altres coses a fer.

XVII. De companyia.

XVIII. En qual guisa compra e venda sia feyta.

XIX. Quals coses no deuen ésser alienades.

XX.Per qual rahó se deu ne.s pot venda desfer ni trenchar.

XXI. De les fieres e dels mercats.

XXII. De les coses logades e d´aqueles que són preses a loguer.

XXIII. De dret de cosa que serà donada a cenç. XXIIII. (De dècimes e primícies).

V.I. De arres e d´esposalles.

II.Si la muller a qui lo marit lexa l´usufruyt pendrà altre marit.

III. De promessió d´exovars e del dret dels exovars. IIII. De donations que seran feites entre marit e muller.

V. En qual manera sia demanat l´exovar quant lo matrimoni serà solt e departit.

VI. De tudoria que serà donada en testament o sens testament. VI II I. Dels servís qui fugen e dels furts.

II.En qual guisa los frares dejen tornar en part los bens que auran haüts del pare o de la mare aprés la mort d´aquels ab los altres frares qui res no hauran haüt.

III.Quals poden fer testament o no, o quals lo pusquen tenir o no. IIII. De testaments.

V. D´aquells qui moren sens que no hauran feit testament.

VI. En qual guisa hereus sien feyts.

VII. De dret que han los hereus de deliberar si seran hereus o no.

VIII. De rebuyar heretat.

XI. D´aquels als quals les heretats són toctes axí com a persones no dignes.

X. De les lexes que seran feytes per lo testador o d´aquelles que haurà manades fer.

XI. De coses duptoses.

VII. I. De prescripcions.

II.De sentencies, d´actes, de citacions e de despeses necessàries e útils e que seran feites de volentat.

III. De pena de jutge qui mal jutjarà.

IIII.En qual guisa sentència que serà donada deu ésser menada e exequtió.

V. A quals no nou la cosa jutjada.

VI. Si per falses cartes o per falsos testimonis serà jutjat.

VII. D´aquells qui confessen en dret alcuna cosa.

VIII. De appel.lations.

IX. D´aquells qui poden renunciar e lexar sos béns.

X. Dels béns que són posseïts per auctoritat de jutge.

XI. Del privilegi del fisco, ço és, d´aquel qui té loch del príncep.

VIII. I. De força o de violèntia que sia feita a alcú.

II. De penyores.

III. De fermançes.

IIII. De pagues com deuen ésser feytes.

V. De evictions, ço és, d´aquelles coses que alcú haurà guanyades per fret en juhii.

VI. Com pusque hom e deje altre affillar e emancipar.

VII. D´aquells qui són reemuts de poder de lurs enemichs.

VIII. De donations.

IX.

I. Quals poden accusar.

II.De adulteris e d´aquells qui se´n menaran fembres vèrgens per força.

III. De crim de fals e de falsa moneda.

IIII.De crim d´estel.lionat, ço és, d´aquells qui a molts vendran o obligaran una cosa metexa per falsia.

V. De injúries.

VI. De qüestions e de demandes feites ab turments.

VII. De crims.

VIII. De malfeytors (y de guerrejar).

IX. De crim de lesa magestat.

X. De crim de tració.

XI. De denuntiatió de novella obra.

XII. De departiment de les coses.

XIII. De feeltat e de sagrament de feeltat.

XIIII. De guanyar sensoria de coses.

XV. De significació de paraules.

XVI. De regles de dret.

XVII. De naufragi e d´encant.

XVIII. Del batle e de la cort.

XIX. De notaris (scrivans e salaris).

XX.De guiatge e de treves.

XXI. De feus.

XXII. De batalles.

XXIII. Dels molins e de foros e de bayns.

XXIIII. De pa qui és de menor pes, e de les mesures que són pus mirves que no deuen ésser.

XXV. Del office del pes e de les mesures.

XXVI (Del offici de mustaçaf).

XXVII. De mariners.

XXVIII. De saigs e de carçelatge.

XXIX. De draps e de sastres (e de vestirs).

XXX.De draps e de fustanes. XXXI. De çequiers.

XXXII. De metges (apotecaris e speciers).

XXXIII. D´aquells qui rebujen morabatins o maçmodines. XXXIIII. De leuda e d´ostalatge e de corredors.

XXXV. Aquesta és la mesura que deu ésser tenguda el pa.
XXXVI. De preu de march, de liura, d´onça, d´alna e de fanecha.
XXXVII. Aquesta és la mesura que deu ésser tenguda el vi.
XXXVIII. De corda de soguejar la terra e del preu de les jovades.

Recursos

Véase también

Historia, España.

Comunidad Valenciana, Derecho Común, Recopilación, Fuentes.

Bibliografía

COLOM, G. y GARCÍA, A. (Eds.), Furs de Valencia.
GARCÍA I SANZ, A.: Els Furs. Adaptación del texto de los fueros de Jaume el Conqueridor y Alfons el Benigne de la edición de Francesc-Joan Pastor (València, 1547) con arreglo a los mismos fueros del manuscrito de Boronat Péra del archivo municipal de la Ciudad de València, traducido por Alfons Guirau i Sichart, Valencia, 1978, págs. 3 y sigs.
COLON, G. y GARCÍA, A.: Furs de València, volum I, Barcelona, 1980, pág. 26 y sigs.
BARRERO, A. M., “El derecho romano en los Furs de Valencia de Jaime I”, A.H.D.E., XLI (1971), 639-664.
CHABÁS, R., Génesis del derecho foral de Valencia, Valencia, 1902.
GARCÍA GONZÁLEZ, J., “Las fuentes de los fueros de Valencia”, En torno al 750 Aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, València, 1989, págs. 345-360.
GARCÍA SANZ, A., “Las Consuetudines ilerdenses y los Furs de Valencia”, Boletín de la Sociedad castellonense de cultura, XLI (1965), 1-26.
GUAL CAMARENA, M., Cartes de poblament medievals valencianes, Valencia, 1991.
LÓPEZ ELUM, P., Los orígenes de los furs de València y de las cortes en el siglo XIII, Valencia, 1998
PESET, M., “Observaciones sobre la génesis de los fueros de Valencia y sobre sus ediciones impresas”, Ligarzas, III (1971), 48-84.
––––––, “De nuevo sobre la génesis de los Fueros de Valencia”, Anales del Seminario de Valencia, XVI (1972), 397-413.
––––––, “Furs de Valencia: su sentido y vigencia”, En torno al 750 Aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, València, 1989, págs. 361-378.
ROMEU ALFARO, S., “Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina”, A.H.D.E., XLII (1972), 75-115.

2 comentarios en «Furs de Valencia»

Deja un comentario